NIVELL INTRATEXTUAL
El narrador (si el text és narratiu) o locutor (si el text és expositiu, argumentatiu, instructiu, etc.): és la veu que conta els fets, el jo discursiu. El narrador pot ser:
- Extern. En tercera persona.
- Omniscient
- Observador extern. Narrador objectiu.
- Intern. En primera persona.
- Narrador protagonista
- Monòleg interior
- Narrador secundari. Narrador testimoni
El
locutor en primera persona del singular és propi dels textos
subjectius. El locutor en tercera persona del singular és propi de
l’àmbit acadèmic. El locutor en primera persona del plural pot
ser:
- Plural de modèstia (nosaltres = jo + ø) (plural fals) Típic de textos expositius de l’àmbit acadèmic.
- Nosaltres inclusiu (= jo + tu + tu...) (=locutor + al·locutari) Implica el lector en les afirmacions del locutor.
- Nosaltres exclusiu (= jo + ell + ell...)
- Nosaltres global o universal (= jo + tu... + ell...)
- Personatges (si el text és narratiu) o enunciadors (si el text és expositiu, argumentatiu, instructiu, etc.). En sentit ampli: les veus, diferents a la del locutor, que apareixen al text; en sentit estricte, les veus que parlen en primera persona. Poden aparéixer o no. Hi ha tres procediments bàsics per introduir la veu d’un enunciador (=discurs reportat):
- Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (La va mirar i li va preguntar: “on aniré sense tu?”)
- Discurs indirecte. Verb de dicció + conjunció que (La va mirar i li va preguntar que on aniria sense ella). Hi ha una pèrdua informativa que pot ser rellevant. A més, és impossible posar elements del discurs directe com: onomatopeies, interjeccions, vocatius, exclamacions, enunciats inacabats...
- Discurs indirecte lliure. Un enunciat en tercera persona sense marques gràfiques ni sintàctiques, però amb l'expressivitat de la primera persona (La va mirar. On aniria sense ella?). El lector nota una discordança enunciativa entre les dues veus, locutor i enunciador (narrador i personatge).
- Narratari (si el text és narratiu) o Al·locutari (si el text és expositiu, argumentatiu, instructiu, etc.): la persona a qui s’adreça el locutor en el text, el tu discursiu. Pot aparéixer o no. La presència del nosaltres inclusiu implica un al·locutari.
...................................................................................................
NIVELL EXTRATEXTUAL
- Autor real: la persona que escriu el text.
- Lector real: la persona que llig el text.
- Autor model: la representació mental que el lector real es fa de l’autor a través de la lectura del text.
- Lector model:
la representació mental sobre el lector que l’autor real té present
quan elabora el seu text. Per a comprendre el text, aquest lector
“ideal” ha de saber coses que no s’hi expliquen, com els coneixements enciclopèdics (conjunt de referències culturals, en el sentit més ampli del terme), i ha de compartir una certa ideologia amb l'autor.
LA IRONIA
LA INTERTEXTUALITAT
Quan el text inclou referències a d’altres textos, parlem d'intertextualitat, la qual ens remet a d’altres enunciadors. Podem trobar-hi:- Relacions hipertextuals: "Hi ha vida més enllà de la mort" (hipertext), “Hi ha vida més enllà de l'examen d'història (o de filosofia)” (hipotext).
- Relacions metatextuals. Un text és comentari d’un altre (un treball sobre La plaça del Diamant).
- Relacions intertextuals o interdiscursives, quan s’hi inclou un text d’un altre autor (“Sèsam, obre’t”).
- Relacions paratextuals: títol, subtítol, prefaci, notes... (l’epígraf “La carn vol carn” del poema Els amants d'Estellés fa referència a un vers d'Ausiàs March).
La facultat del llenguatge
Jesús Tuson (València, 1939)
Ens trobem, tots, al mateix sac: som sapiens, i és la facultat del
llenguatge que ens defineix de manera específica i excel·lent. Mirem com ho
diuen dos paleoantropòlegs experts i famosos, Richard Leakey i Roger Lewin
(Origins Reconsidered: In Search of What Makes Us Human): “Quan pensem en els nostres
orígens, al final ens centrem automàticament en el llenguatge. Els cànons objectius
de la nostra unicitat com a espècie, el bipedisme i la gran capacitat cerebral,
poden arribar a ser mesurats de manera relativament fàcil. Però, en molts
sentits, allò que fa que ens sentim realment humans és el llenguatge. El nostre
món és un món de paraules. Els nostres pensaments, la nostra imaginació, la
nostra comunicació, la nostra cultura riquíssima, tot és teixit gràcies a la màquina
del llenguatge. Amb el llenguatge podem evocar imatges en la nostra ment,
canalitzar els sentiments com la tristesa, l'alegria, l'amor, l'odi. A través
del llenguatge podem expressar la individualitat o demanar lleialtat
col·lectiva. El llenguatge és el nostre mèdium, ni més ni menys”.
I és en aquest mèdium, en aquest brou de cultiu, que han crescut les sis
mil llengües que encara tenim al món: són les diferències específiques, o les branques
múltiples d'un mateix arbre ben frondós; un arbre que no seria res sense les
ramificacions que el fan viu i possible. I no és pas que cada llengua sigui una
espècie independent i solitària; és que totes les llengües són la concreció,
ben acabada, d'una mateixa espècie, el llenguatge, constituïda per sis mil
exemplars; com tots els humans som membres d'una única espècie, la mateixa que
es realitza plenament en cadascun de nosaltres, més de sis mil milions de
sapiens. I si demanem respecte per a cada ésser humà, sembla d'estricta
justícia que també exigim la pervivència digna i forta de cadascuna de les
llengües que són el nostre brou de cultiu. Perquè sense llengües no som res. I
si se'n perd una, som una mica menys.
(Extret de Patrimoni
natural, Barcelona: Empúries, 2004: pàg. 70-71)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada