GUIA PER AL COMENTARI DE TEXT

ETAPA PRÈVIA

1. Numereu  les línies de 5 en 5 per tal de referir-nos-hi amb més facilitat.
2. Llegiu atentament el text i busqueu en el diccionari aquelles paraules que no s’entenguin prou bé.
3. Observeu les característiques externes del text: títols, tipus de lletra, subratllats, divisió en paràgrafs o estrofes o guions, cometes, …
4. Subratlleu els mots i les frases clau per retrobar-los després en el comentari.
5. Subratlleu els elements formals que us semblen més expressius.
6. Establiu, en una primera lectura, les parts fonamentals del text.

A.    ADEQUACIÓ

Localització i contextualització

§Localitza el text dins de l’obra d’on procedeix, l’autor, el moviment o el període al qual pertany (si no ho saps, informa’t de les característiques de l’obra, de l’autor, del corrent estètic i de l’època).

§Comenta l’àmbit d’ús, el gènere i el tipus de text:

• Amplieu la informació sobre els àmbits d'ús consultant aquest esquema 

• Amplieu la informació sobre la tipologia textual en la següent quadre 

§Variació lingüística: registre (formal, estàndard o informal) i varietat dialectal (català oriental, valncià, mallorquí, etc. sempre que s´hi puga detectar).

Anàlisi dels aspectes comunicatius del text.

§Sobre l’emissor: autor real i veu principal del text, finalitat amb què aquest ha escrit el text, el to (neutre, dramàtic, sarcàstic, irònic, combatiu, moralitzant...), el punt de vista que adopta. 

§Sobre el receptor: pensa qui pot ser el lector real i el lector model/ideal del text: a partir del que ja has treballat, dedueix qui entendrà millor el text i s’ho passarà millor llegint-lo o escoltant-lo.

§ Sobre el context: moment i situació en què està escrit el text.

§ Sobre el codi: llengua en què està escrit i també dialecte, si es pot localitzar en el text.

§ Sobre el canal:  mitjà pel qual es transmet el text (oral, si es tracta d'una conversa, d'una conferència, d'un discurs, etc; escrit, si es tracta d'un llibre, article, carta, etc.).

B.    COHERÈNCIA

Anàlisi del contingut: tema i estructura.

§Resumeix el contingut argumental o l’assumpte de què tracta.

§Tema o idea principal. 

§Concreta l’estructura: externa (enunciats que acompanyen el text principal, com el títol, el subtítol, les notes, imatges, etc.); i interna (parts principals i els subapartats en què es poden dividir). En els textos  narratius o dramàtics, pots indicar el plantejament, el nus i el desenllaç de la història que conta. En els textos argumentatius segons on està situada la tesi o idea principal pot ser una estructura analitzant, sintetitzant, enquadrada, paral·lelística, dialèctia o oberta. 

  El títol pot ser temàtic (idea fonamental del text) o remàtic (metàfora, ironia, paròdia,...)

§En alguns tipus de textos (narratius, dramàtics o poemes de caràcter narratiu), cal analitzar els elements relacionats amb la història o l’assumpte: personatges, espai i temps (quan transcorre l’acció i quant de temps dura).

C.    COHESIÓ

Anàlisi dels recursos formals.

§Els recursos que tenen a veure amb l’elocució quan tinguen valor expressiu: pla fonètic (al·literació, valor connotatiu de fonemes, onomatopeia, etc.).

§Els valors expressius dels elements morfosintàctics: organització gramatical (oració simple/juxtaposició, coordinació, subordinació), modalitats de les oracions (asseverativa, interrogativa...), figures retòriques (asíndeton, polisíndeton, paral·lelisme, anàfora, pleonasme, epítet, el·lipsi, hipèrbaton,...)

§Els trets més destacables del pla semàntic: figures retòriques i estilístiques (comparació, metonímia, metàfora, interrogació retòrica, ironia, hipèrbole...)

§Si és un text poètic, analitza els elements de mesura i elocució: ritme de quantitat (còmput sil·làbic i tipus de vers segons el nombre de síl·labes); ritme d’intensitat (accent estròfic i tipus de vers segons la distribució dels accents dominats); ritme de timbre (tipus de rima i disposició); ritme de to (pauses i encavalcaments); estructures estròfiques i composicions poemàtiques.

D.    CONCLUSIÓ dels elements analitzats i valoració.

§Com a conclusió, comenta en quina mesura el text que has comentat és testimoni de la seua època (gustos, costums, situacions personals o socials, visió del món...), si és representatiu del corrent estètic i de les característiques literàries de l’autor, i si és un text que es pot relacionar amb el present d’alguna manera: tema, plantejament de situacions...
Redacta una conclusió que incloga el més important del que s’ha analitzat anteriorment. A més, pots donar l’opinió, sincera i raonada, sobre el text.

ESTRUCTURA: Les parts bàsiques del text

Es tracta de delimitar i justificar quines són les parts bàsiques del text, és a dir, l'estructura interna.

En general: 

1. Introducció
2. Desenvolupament
3. Conclusió

Textos narratius de ficció (una novel·la, un conte): 

1. Plantejament
2. Nus
3. Desenllaç

Hi ha altres estructures més complexes: 

1. Presentació 
2. Plantejament d'un conflicte
3. Desenvolupament de l'acció
4. Desenllaç
5. Situació final.

Textos narratius informatius (una notícia). Responen a les preguntes conegudes com les 6 W (qui?, què?, on?, quan?, com?, per què?). S'hi ordena la informació segons un interés decreixent, que es coneix com “piràmide invertida”. 

1. Titular:
1. Avanttítol (el motiu)
2. Títol (titular pròpiament dit)
3. Subtítol (informació complementària)
2. Entradeta o lead (resum). Sovint el primer paràgraf.
3. Cos (dades en interés decreixent). Diversos paràgrafs.

Textos descriptius
Informació jerarquitzada (de més general a més concreta).

Textos instructius
Estructura enumerativa o dividida en fases d’un procés.

Textos retòrics o literaris
Hi ha múltiples estructures possibles.

Textos conversacionals
Estructura basada en la successió dels torns de paraula (intercanvi dialògic).

Textos expositius: 

1. Introducció: on es presenta el tema de què es parlarà. [Qüestionament: Per què?]
2. Desenvolupament del tema. [Resolució: Perquè...]
3. Conclusió o síntesi del que s'ha dit. [Recapitulació: Per tant...]

Els diferents esquemes organitzatius impliquen estructures temàtiques del tipus: 

• Pregunta – resposta;
• Problema – solució;
• Causa – efecte;
• Comparació;
• Seqüència temporal;
• Classificació...

Textos argumentatius: 

1. Premisses. Captatio benevolentiae. [Presentació i plantejament del tema]
2. Exposició dels fets. Arguments (i contraarguments). [Desenvolupament]
3. Tesi. [Conclusió o final obert]

La manera de distribuir la tesi i els arguments pot variar segons l'estratègia argumentativa: 

• Estructura analitzant (deductiva o anticlimàtica). La tesi apareix al començament del text.
• Estructura sintetitzant (inductiva o climàtica). La tesi apareix al final.
• Estructura enquadrada (o circular). La tesi apareix al començament i al final.
• Estructura paral·lelística (en paral·lel). Dues o més idees d’importància semblant.
• Estructura dialèctica. S’hi inclou la tesi pròpia i l’antítesi.
• Estructura repetitiva. La tesi apareix al llarg de tot el text.
• Estructura oberta. Si el contingut pot ser completat.

L'autor pot utilitzar diferents tipus d'argumentacions (quan aquestes argumentacions són defectuoses s'anomenen fal·làcies): exemplificació; analogia; autoritat; modus ponens (inferència que afirma); modus tollens (inferència que nega); sil·logisme hipotètic; sil·logisme disjuntiu; reducció a l'absurd o reductio ad absurdum; posar de manifest determinats valors, com la llibertat o la solidaritat...; la utilització de la repetició o argumentum ad nauseam; l'argument ad hominem (per exemple tu quoque “tu també”); l'argument ad populum (“tothom ho pensa, tothom ho fa”), etc. També poden aparéixer contraargumentacions: per refutació; per concessió a l’adversari...

LES VEUS DEL DISCURS: POLIFONIA TEXTUAL

NIVELL INTRATEXTUAL

 

 

 

 

El narrador (si el text és narratiu) o locutor (si el text és expositiu, argumentatiu,  instructiu, etc.): és la veu que conta els fets, el jo discursiu. El narrador pot ser: 

1. Extern. En tercera persona.

• Omniscient
• Observador extern. Narrador objectiu.

2. Intern. En primera persona.

• Narrador protagonista
• Monòleg interior
• Narrador secundari. Narrador testimoni

El locutor en primera persona del singular és propi dels textos subjectius. El locutor en tercera persona del singular és propi de l’àmbit acadèmic. El locutor en primera persona del plural pot ser:

1. Plural de modèstia (nosaltres = jo + ø) (plural fals) Típic de textos expositius de l’àmbit acadèmic.
2. Nosaltres inclusiu (= jo + tu + tu...) (=locutor + al·locutari) Implica el lector en les afirmacions del locutor.
3. Nosaltres exclusiu (= jo + ell + ell...)
4. Nosaltres global o universal (= jo + tu... + ell...)

• Personatges (si el text és narratiu) o enunciadors (si el text és expositiu, argumentatiu,  instructiu, etc.). En sentit ampli: les veus, diferents a la del locutor, que apareixen al text; en sentit estricte, les veus que parlen en primera persona. Poden aparéixer o no. Hi ha tres procediments bàsics per introduir la veu d’un enunciador (=discurs reportat):

1. Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (La va mirar i li va preguntar: “on aniré sense tu?”)
2. Discurs indirecte. Verb de dicció + conjunció que (La va mirar i li va preguntar que on aniria sense ella). Hi ha una pèrdua informativa que pot ser rellevant. A més, és impossible posar elements del discurs directe com: onomatopeies, interjeccions, vocatius, exclamacions, enunciats inacabats...
3. Discurs indirecte lliure. Un enunciat en tercera persona sense marques gràfiques ni sintàctiques, però amb l'expressivitat de la primera persona (La va mirar. On aniria sense ella?). El lector nota una discordança enunciativa entre les dues veus, locutor i enunciador (narrador i personatge).

• Narratari (si el text és narratiu) o Al·locutari (si el text és expositiu, argumentatiu,  instructiu, etc.): la persona a qui s’adreça el locutor en el text, el tu discursiu. Pot aparéixer o no. La presència del nosaltres inclusiu implica un al·locutari.

...................................................................................................

NIVELL EXTRATEXTUAL

• Autor real: la persona que escriu el text.
• Lector real: la persona que llig el text.
• Autor model: la representació mental que el lector real es fa de l’autor a través de la lectura del text.
• Lector model: la representació mental sobre el lector que l’autor real té present quan elabora el seu text. Per a comprendre el text, aquest lector “ideal” ha de saber coses que no s’hi expliquen, com els coneixements enciclopèdics (conjunt de referències culturals, en el sentit més ampli del terme), i ha de compartir una certa ideologia amb l'autor. 

LA IRONIA

També hem de tenir en compte que la ironia s'ha tractat tradicionalment dins de les figures retòriques: “dir el contrari d'allò que es vol dir”. Però també pot incloure's en la polifonia si considerem que és una mena de citació. En l'enunciació irònica, el locutor posa en escena (“imita”) la veu d'un enunciador que diu alguna cosa incongruent o absurda, alhora que se'n distancia.

LA INTERTEXTUALITAT

Quan el text inclou referències a d’altres textos, parlem d'intertextualitat, la qual ens remet a d’altres enunciadors. Podem trobar-hi:

1. Relacions hipertextuals: "Hi ha vida més enllà de la mort" (hipertext), “Hi ha vida més enllà de l'examen d'història (o de filosofia)” (hipotext). 
2. Relacions metatextuals. Un text és comentari d’un altre (un treball sobre La plaça del Diamant).  
3. Relacions intertextuals o interdiscursives, quan s’hi inclou un text d’un altre autor (“Sèsam, obre’t”). 
4. Relacions paratextuals: títol, subtítol, prefaci, notes... (l’epígraf “La carn vol carn” del poema Els amants d'Estellés fa referència a un vers d'Ausiàs March).

Més informació i exemples en Teoria del comentari de text

Podeu consultar models de comentaris ací